Els tractaments de reproducció humana han crescut de manera exponencial a Espanya del 2009 ençà. Això es deu al retard de la maternitat propi del capitalisme tardà en general i a la crisi econòmica global del 2008 en particular. Però la crisi i les formes de vida implícites d’aquest capitalisme no són l’únic motiu de l’auge de la reproducció assistida a Espanya. Molts dels tractaments de reproducció assistida requereixen l’ús d’espermatozoides i òvuls donats, i a diferència del que passa a la majoria de països de la Unió Europea, a Espanya la donació és anònima. L’anonimat anima moltes més dones a donar òvuls a canvi d’una recompensa d’aproximadament 1.200 euros, i l’excedent fa que moltes receptores d’arreu d’Europa i del Nord d’Àfrica viatgin a Espanya per inseminar-se. El màxim de criatures nascudes dels òvuls de cada donant és sis, xifra que s’hauria de controlar i fer constar mitjançant un registre estatal i europeu que fa molts anys que es va aprovar però que no s’ha arribat a crear mai. A casa nostra, si acudeix a clíniques diferents, una dona pot donar tantes vegades com vulgui ja sigui per altruisme, per la recompensa econòmica o una mica per totes dues coses.
Gairebé totes les clíniques de reproducció assistida són privades. La posada en marxa del registre no convé especialment a aquestes clíniques, de la mateixa manera que a algunes tampoc els convindria l’aixecament de l’anonimat de les donacions. Sense garantia d’anonimat, les donants s’exposarien a que les criatures nascudes dels seus òvuls poguessin contactar-les en arribar a la majoria d’edat, tal com passa a d’altres països. El dret a conèixer els propis orígens consta a la Declaració dels Drets Humans i a la Constitució Espanyola, i en aquest sentit les donacions anònimes contradiuen la legislació nacional i internacional. L’ovodonació i els tractaments de reproducció assistida són cada cop més freqüents en una societat cada vegada menys fèrtil que ajorna tant com pot la maternitat. Són part del present i del futur. La reproducció assistida permet que moltes dones que no poden ser mares i que ho desitgen puguin ser-ho, però l’activitat del sector obre molts interrogants que ens hauríem de plantejar com a societat . Què en fem dels més de 70.000 embrions congelats que hi ha només a Catalunya? Hem de seguir parlant d’ovodonació o hauríem de parlar obertament de compra i venda d’òvuls? Com ens assegurem que la donació sigui justa i no una sortida econòmica desesperada per noies joves i precàries que venen la seva fertilitat? Fins a quin punt hauríem de poder manipular la genètica dels fills fruit de la reproducció assistida? Quins són els riscos reals de l’exposició reiterada a la necessària hormonació per a fer possible qualsevol cicle de donació? Hauríem de replantejar-nos l’imperatiu d’aquesta maternitat a qualsevol preu o, per contra, hem de donar via lliure als avenços de la reproducció assistida?
