18,00

Salvini & Meloni: hijos de la misma rabia

Versió en castellà

Aquest llibre descriu el procés polític que ha transformat Itàlia durant els últims 40 anys i ha dut la dreta radical, hereva de l'extrema dreta, ben a prop de governar el país. Matteo Salvini i Giorgia Meloni són els fills d'un nou segle en el qual la dreta radical sembla avançar inexorablement cap al govern. Salvini ja hi va ser, Meloni també, fa més de deu anys, amb en Silvio Berlusconi. Avui, tot indica que podrien governar sense el suport de la Forza Itàlia de Berlusconi.

Share

Coneix l'autor

Com és possible que avui dos partits radicals ocupin tot l'espai de la dreta italiana? Què entenem per partits radicals populistes de dreta? Què els distingeix d'un partit d'ultradreta? Quines conseqüències té per a Itàlia i Europa el seu apogeu i el seu més que possible accés al govern italià?

Els partits radicals de dretes són formacions amb tres característiques bàsiques: nativisme, autoritarisme i populisme. La Lega de Matteo Salvini i el Fratelli d’Italia de Giorgia Meloni reuneixen aquestes característiques, però els seus orígens són molt diferents. Tot i que en avui tots dos partits poden considerar-se dreta radical, els seus antecessors provenen de tradicions molt allunyades entre si. D'una banda, la Lega prové de la Lega Nord, un partit etnoregionalista del nord d'Itàlia, és a dir, una formació amb una forta empremta independentista, i un discurs ètnic dirigit cap a un enemic intern —Roma i el sud d'Itàlia— i no tant extern —els immigrants. Per altra banda, Fratelli d’Itàlia és hereva de l’Alleanza Nazionale i aquesta, al seu torn, del Movimento Sociale Italiano (MSI), partit neofeixista que reivindicava el llegat mussolinià nascut després de la derrota de les potències de l'Eix a la Segona Guerra Mundial.

Per entendre com hem arribat a aquesta situació hem de remuntar-nos a la primera gran crisi del sistema polític republicà a Itàlia. Un període que ens recorda la noció de crisi d'autoritat descrita per Antonio Gramsci, en la qual “mor el vell sense que acabi de néixer el nou, […] un interregne on s’esdevenen els fenòmens morbosos més diversos”.

Al començament dels anys noranta del segle passat, a gairebé un segle de la mort de Gramsci, Itàlia travessaria una crisi que semblava sortida de la seva ploma. La majoria dels dirigents polítics italians es van veure implicats en una trama de corrupció que els va obligar a deixar la política i entre 1992 i 1994 el país es va veure submergit en un interregne del qual emergirien els més diversos fenòmens. Silvio Berlusconi, la Lega Nord d'Umberto Bossi i l’Alleanza Nazionale de Gianfranco Fini van ser les primeres conseqüències d'aquesta crisi. Després vindrien Matteo Salvini, el Movimento 5 Stelle, i, finalment, Giorgia Meloni. I és que gairebé trenta anys després, els ressons de Tangentopoli encara ressonen en el laboratori polític italià.


Este libro ha sido posible gracias a…